enfrontament

Quina por fa la felicitat a la tristesa!
Sap que ella és més poderosa.
Però quina por fa la felicitat a la tristesa...

inspiració

Com és possible amor, com és possible?
Què els teus llavis m'estiguin tocant,
què siguis tu a qui m'estic abraçant,
què els teu somriure siguin tant radiant?

Com és possible amor, com és possible?
Què em miris amb tanta felicitat,
què et sentis tant bé al meu costat,
què estiguis amb mi de bon grat?

Com és possible amor, com és possible?
Què la meva inspiració m'escolti,
què després de fer l'amor jo plori,
què quan marxo lluny d'aquí m'enyori?

Com és possible amor, com és possible?
Què les llàgrimes siguin d'alegria,
què puguis ser meu cada dia,
què sense tu jo moriria?

cerca

-Què busques?
-A tu.
-Per a perdre'm de nou?

Nadal

Quan tot es para,
pels carrers només hi ha ombres,
i tot està mut.

Quan la claror surt,
il·lumina un tros de cel,
i tot és tebi.

Quan mor la tristor,
els somriures parlen per ells sols,
i tot és plàcid.

Quan tu i jo estem junts,
envoltats de llums i silencis,
i tot és perfecte.

Quan Jesús neix,
amb l'alegria de cada any,
i ja és nadal.
(I el tastem, i el sentim, i el vivim!)

Nadal 2009

la realitat

No em creia que podia ser cert,
i és que és tant difícil de creure...
Què tu, què el que està passant
què el que m'envolta
què tot és veritat.
I si, ho és, ara ja ho sé.
És una realitat perfecte
perquè ets tu qui la fa.
Ets tu, és la teva mirada
el teu perfil perfecte
les teves paraules dolces...
Tu, tu i els teus somriures.
I perquè som únics (ho vulguin o no).
Què ens estimem tant!
I és que ets perfecte per dins i per fora...
I m'enyores quan jo t'enyoro
i m'estimes quan jo t'estimo,
i que és per sempre!
I et desitjo com mai
i em fas teva com mai.
I et vull i et necessito,
i ets tot el que tinc i el que tindré.
Perquè ara ja ho crec tot.
Encara que sigui un somni fet realitat; me'l crec.
Tu ets millor del que imaginava,
però sé què jo per tu; també.

globus

-Què els passa als globus que s'escapen volant?

-Quan el globus s'eleva, l'aire de fora es fa menys dens; i l'heli tendeix a igualar la pressió amb l'atmosfera. Per tant, les parets d'aquests, quan no aguanten la pressió, exploten; i el globus desapareix per sempre.

-Bé... Però jo prefereixo imaginar-me un món al ben mig de l'univers... Un món ple de globus de colors!

passat, futur, present.

t'estimava, t'estimaré, t'odio.

en blanc

De tant en tant, la inspiració s'acaba.

nenúfer

Un nenúfer blanc i groc sura en l'aigua.

Mentre jo, per tu, m'ofego en l'univers.

destí

Perquè per molt que diguin, o diguis... Per molt que facin, o facis... Per molt que passi, o no passi... Seguiré estimant-te, destí meu.

30'

Arribar.

Palpejar el terreny.

Investigar.

Llocs inimaginables.

Menjar amb delit.

Sorprès, enxampat.

Lluita per la possessió.

Ofecs; respirar.

Anar més de pressa.

Cridar.

Córrer.

I acabar a la vegada.

coses

Coses boniques i perfectes que m'emocionen i m'acaronen i m'agraden...

Com l'aire suau i el sol o l'aigua tèbia i el silenci o com tu i el teu cos.

vint-i-sis

Què tindran els dies vint-i-sis que sempre surten malament?

Pot ser és pel gust agre de vells temps... O altrament dit: amor incomplet.

Quina culpa en tenim d'un amor incomplet?

Si ell va fugir de mi, o jo d'ell...

Però en el fons és igual,

al cap i a la fi, només és un amor incomplet.

Què tindran els dies vint-i-sis que sempre surten malament?

Pot ser és pel gust agre de vells temps... O altrament dit: odi passional.

Quina culpa en tenim de la passió?

Si entra en mi, o en tu...

I en el fons l'odi és extrem,

i els costats es toquen, i la passió es perd.

Què tindran els dies vint-i-sis que sempre surten malament?

Pot ser és pel gust agre de vells temps... O altrament dit: fracàs sentimental.

Quina culpa en tenim nosaltres del fracàs?

Si l'amor neix i mor...

I, al cap de la fi, tu i jo també,

i els camins ajunten i separen, i així acaba tot...

Com jo, com ell, com tu... I, és clar, també com les nits dels dies vint-i-sis.

sra. felicitat

La felicitat té com a personalitat un cercle infinit i fràgil,

i li agrada capgirar les situacions estrafolàries.

A vegades es disfressa de blau

i s'amaga entre el cel i els teus ulls.

I de tant en tant surt a passejar per engendrar-se.

Oh, que contenta està la felicitat quan estic amb tu!

Què contenta està quan som feliços!

I què feliç és la felicitat quan tot va segons el previst...

Si us plau, no marxi tant de pressa senyora felicitat,

que després la trobarem a faltar...

efímera

Tants plans per endavant...

la vida és massa curta.

dubtes

Dubtar és saber.

Sé que sé poc i molt de molt;

dubto del que sé i del que no.

Sé que puc i dubto de poder.

Sé que no puc i dubto de no poder.

Sé riure, sé plorar, sé arrencar a córrer...

Dubto de riure o plorar, dubto de córrer massa.

No sé saltar les preocupacions,

no sé descriure, no sé escriure.

Dubto de tot el que no aprenc;

dubto de mi, dubto de tu.

I sé que t'estimo, i sé que m'estimes;

però saber és dubtar i dubtar és saber...

L'amor és una idea sabuda o un dubte?

Doncs si les idees són dubtes, estimar-te...

també.

pensaments impurs

pot ser és per això només.

i si fujo? i si no t'estimés?

perquè és massa complicat...

ho ets tot i ets res;

i res més.

t'estimo

M'és difícil d'explicar-te un fet paranormal:

T'estimo, sí, això és una realitat.
Però t'estimo desigual, tremolós, brut...
T'estimo com estimo l'infinit i l'horitzó.
T'estimo d'esquenes i de costat,
de baix a dalt; i, per què no,
també de dalt a baix.
T'estimo com ningú, t'estimo sencer,
amb por i sense por, amb dubtes o sense.
T'estimo a les fosques personals
o amb claredat multicultural.
T'estimo despert i dormit,
t'estimo perpendicular...

I és que és un afer paranormal,
que no sé ben be com explicar,
el fet d'estimar-te i no saber-t'ho expressar.

incrèdula

L'únic bo de no creure's del tot l'amor, és la il·lusió de sentir un nou "t'estimo" dels teus llavis cap a mi...

inexplicable

Tot pot ésser possible en aquesta vida: el plor o el riure...

De vegades units per a un fil d'emocions inexplicables i melancòlics.

La melancolia de recordar-te i les ganes de veure't, això és el que no sé explicar.

mentides

-Em cansaré i marxaré lluny d'aquí... Lluny d'on estiguis tu, perquè no vull veure't més...

-No és cert, oi?

-No, però si ho fos, què faries?

[...]

ràbia

Els ulls se'm tanquen, són pot ser els cinc últims minuts conscients abans de caure rendida pels somnis. I de cop, sense haver-ho pensat prèviament, les paraules comencen a sorgir del no res, col·locant-se elles soles, ordenadament, sense esforç, sense recapacitar. Cada una d'elles sap on cal posar-se per a que el vers soni bé. Un vers preciós, d'amor i sentiments o bé de rebeldia, a vegades inclús de coses inimaginables... Però de cop caic, caic rendida per les paraules i pels somnis.

Em desperto, segurament abans el cap que el cos, però sovint és a la inversa. I penso, recapacito... "Tinc un text nou per a escriure".

En blanc, el paper es queda en blanc. Quines eren? On són aquelles paraules? On han marxat? No recordo res del que vaig redactar, absolutament res.

Ràbia. No puc descriure la ràbia que m'entra al cos al saber que no em tornaran a venir les muses de la inspiració. Però tot hi així sé que altre cop avui, just abans de dormir, les paraules jugaran amb els meus somnis, i que segurament es quedaran dormides en ells, fins que algun dia, vulguin reaparèixer... Pot ser en somnis o pot ser en tinta... Qui sap.

sempre

Vull estar sempre amb tu, així, en silenci, agafats, res ens pot fer mal, res ens pot separar. Jo et tinc a tu i tu a mi, tot el demés em sobra, no vull altre cosa que estar amb tu, no vull fer altre cosa que mirar-te, compartir el que tinc i donar-t’ho tot. Vull saber que m’estimes, no paris de recordar-m’ho, no deixis mai de fer-ho. Vull escoltar la teva veu. Vull que et riguis de mi, que em miris, que m’abracis fort i no em deixis anar mai. Perquè sóc teva, perquè t’estimo, perquè em vaig enamorar de tu un primer dia de març i ho recordaré per la resta de la meva vida...

novetats?

Què dir-te de nou amor? Què dir-te que no sàpigues? Què dir-te que la gent no critiqui? Què dir-te a part d'un t'estimo? Què dir-te a part de que vull estar sempre al teu costat? Què dir-te que no sigui un "m'has fet feliç la vida"? Què dir-te que no sigui un "et recordes de..."? Què dir-te amor, què dir-te?

lógicament...

... m'agrada no agradar als que diuen què no agrado, m'agrada agradar als que diuen què no els agraden els que diuen què no agrado i m'agrada que els que diuen què no agrado no els agradin els que diuen què no els agrada els que diuen què no agrado.

tota

Ell: La vols?

Ella: Sí.

Ell: Fins quant la vols?

Ella: La vull tota.

Ell: Tota?

Ella: Sí, sencera.

Ell: Això és demanar molt...

Ella: Però la vull tota, tota sencera, tota per mi sola.

Ell: D'acord. Té.

Ella: No, en vull més.

Ell: Més?

Ella: Sí, ja t'he dit que la vull tota.

Ell: Però és llarga i pot ser dolorosa...

Ella: No m'importa en absolut.

Ell: Però...

Ella: Et dic que la vull tota!

Ell: Té...

Ella: Més!

Ell: Té! Té! Tota! Tota per tu!

I ell morí de cop, entregant-li tot a ella, tot el que tenia, tota la seva vida...

descalça

Moriré descalça,

amb els peus glaçats,

morts,

morts de fred...

Morts de pes,

morts de tot.

Moriré nua,

amb el cos glaçat,

mort,

mort de fred...

Mort de pes,

mort de tot.

Moriré sense tu,

amb el cor glaçat,

mort,

mort de fred...

Mort de pes,

mort d'amor,

mort de tu.

res

-A ells.

-A ells?

-Sí.

-Què m'importen ells?
-Abans tot...

-Doncs ara res.

recordatori urgent

Així, de cop, recordar-te aquells temps...

Volia dir-te que t'estimo cada dia més...

Què sense tu no sóc res...

Què són tant fàcils les paraules i tant difícils els fets...

Tu ets la meva inspiració, segurament des de fa temps...

I d'aquí una setmana disset... I l'any que ve un més...

No vull separar-me mai de tu Aleix...

Perquè cada dia és especial si tu hi ets.

Sento l'egoisme, la mala llet... Tant i tant que he fet.

Però la meva vida ets tu... Qui m'aguanta, qui em suporta... Ets tu Aleix.

Tu, la meva vida.

I volia repetir-t'ho de nou

(no farà mal per una vegada més)

que estic enamorada de la vida, de tu, de mi, dels "immaleix".

Irene

A la Irene li han dit que mai serà res.

Però ella aspira a ser tot, a ser tot i més!

I ningú ens prohibeix somiar... oi Irene?

Perquè els somnis són difícils, però amb tristesa ho són més.

Segueix somiant Irene, vola, riu... Passat-ho bé!

Crida què no importen els demés!

Què el destí és teu només!

I què la vida són dos dies...

I amb una mica de sort, ja en seran tres.

rodolí

M'agraden els petits detalls,
sóc minimalista en proporció
d'un moment rutinari
en faig una redacció.

optimisme

Quan la llum del destí s'ha apagat...

Encén la flama del futur.

tu.

Vas ser tu, noi estrany, qui va entrar sense trucar.

Qui, sense motiu algun i de cop i volta, va tornar-me fer riure.

De qui em vaig enamorar en qüestió de quatre jocs de mans,

quatre paraules mal dites i quatre cançons mal cantades.

Vas ser tu, noi estrany, qui em perseguia en somnis.

Eres tu a qui esperava d'amagat i ignorava al passar.

Eres tu a qui cridava en silenci...

Eres tu a qui volia al meu costat.

Tu, el noi estrany de qui tothom parlava.

Tu, el noi estrany que tanta gent creia conèixer.

Tu, el noi estrany de qui estic enamorada.

Tu, aquell que un dia, em va poder veure...

Perquè vas ser tu qui em va descobrir,

vas ser tu qui em va despertar...

Tu, noi estrany... Tu, persona incomparable.

Real i incomprensiblement, vares ser tu.

masoquista

T'estimo quan em dius "ara no",

t'estimo quan m'ignores,

t'estimo quan no m'agafes el telèfon,

t'estimo quan em diuen que t'han vist amb una altra,

t'estimo quan marxes sense mi,

t'estimo quan beus,

t'estimo quan apartes la mirada dels meus ulls

i altre cop, m'ignores...

Inclús t'estimo quan crides pel carrer

allò que un dia em vas dir a cau d'orella...

-Ei, que t'estimo!

-I jo...

certesa

Tant clar com l'aigua,

la llum traspassant l'infinit

o la saliva dels nostres llavis...

Tant clar com que jo mai vaig ser res per tu,

i tu ho vas arribar a ser tot per mi...

centrisme

Què difícil és ser el centre de l'univers!

Ah, doncs no, que només som una petita estrella...

estimar-te

Estimar-te és una aventura amor,

estimar-te és un repte constant,

estimar-te m'eleva més amunt de les estrelles,

estimar-te fa que el meu cap doni voltes per l'espai,

estimar-te fa que l'estomac no em rutlli,

estimar-te que no te'm tregui mai del cap,

estimar-te: una baralla rere altra,

estimar-te: la sensació de llibertat,

estimar-te em fa sortir del laberint.

Estimar-te amor, estimar-te és una aventura.

Estimar-te amor, estimar-te fa que la vida duri un instant.

Estimar-te amor, em fa més estimar-te...

Estimar-te amor...

En fi, no hi ha res com estimar-te.

minimalista

El valor de les petites coses,

és el que estima un minimalista.

Pot ser em podria qualificar de tal,

m'agrada el que no agrada,

i em fixo en el petit detall.

Sóc tant estrany per a tants

que ara ja no se'm fa ni estrany.

I de tant en tant em capfico

en si el més important és la

"i" o la "a"...

I de tant en tant filosofo

en el que en serà de mi demà.

Però la conclusió és clara i rotunda:
L'expressió mística del minimalista,

només és un d'aquests petits detalls.

menja-te-les totes

Menjat les llàgrimes del passat...

Menja-te-les abans de que se't mengin elles a tu...

Pensa en qui et va salvar del dolor,

i oblida't d'aquells vells somnis,

per deixar pas a unes noves il·lusions...

A uns nous somriures al meu costat.

Oblida-ho tot i vine amb mi,

torna aviat, vine i abracem.

Després, tot serà meravellós,

perquè al meu costat res et farà mal.

Menjat les llàgrimes del passat amor...

Menja-te-les abans de que se't mengin elles a tu...

No et demano que canviïs per mi,

ni que oblidis qui vas arribar a ser,

però sí que em nego a seguir aguantant

aquells que t'han fet tant de mal.

Oblida-ho tot i vine amb mi,

torna aviat, vine i abracem.

Després, tot serà misteriós,

perquè al meu costat res et preocuparà.

Menja't les llàgrimes nena,

menja-te-les abans que elles ho facin amb tu.

Menja-te-les ara que encara pots.

Torna a somriure i després,

sense penar-t'ho gaire, besa'm.

crítica

La crítica fàcil és, segurament, la més difícil d'amagar... i d'aguantar.

societat

Què és el que ens fa ser millors persones?

La bondat?

La sinceritat?

El companyerisme?

La generositat?

La modèstia?

Digues, qui t'ha agraït algun cop això?

Aleshores, què? Val la pena esforçar-se?

Benvingut a la nostra societat...

Catalunya

Gent de parla catalana,

agafem-nos de les mans,

fem un cercle de sardanes,

i els que no ho entenguin,

ja ho entendran.

Unim-nos ara,

demà serà massa tard,

aixequem la nostra senyera,

ensenyem-la a qui ens vol mal.

Cridem més que els altres,

cridem amb força i seguretat:

Què la nostra terra és Catalunya!

I què el que volem, és la llibertat!

11 de setembre, Diada de Catalunya.

vacances

Necessito aquells moments
de somriure i no pensar en res,
de somiar desperts un al costat de l'altre,
de viure la vida sense parar atenció a res més
que a tu... Que a la teva mirada...

camaleó

Era imprevisible, ningú sabia en que pensava...

Que li passava pel cap quan mirava a la gent,

a les seves vides?

Volia pau i llibertat,

però amagava l'arma sota la jaqueta...

"Benvingut al poder senyor Camaleó,

el món és a les teves mans..."

Què en farà d'ell?

Blanc o negre,

qui sap si el cuidarà?

bisexual

Ella i ell, ell i ella.
A vegades es creuen, mirant-se de reüll per un aparador.
Un aparador de llibertat.
Ella i ell, ell i ella.
Es miren quan passen, es miren però no es miren.
Els ulls s'obren i es tanquen.
Ella i ell, ell i ella.
Són diferents de la resta, pots ser entre ells ho noten.
Noten el cos encès quan es veuen.
Ella i ell, ell i ella.
Tenen els mateixos pensaments, però afònics, no els diuen.
Sempre són les mateixes paraules.
Són ella i ell, ell i ella.
Qui són exactament? Busca'ls per les aceres...
Veuràs com es miren pels aparadors.
Són ella o ell, ell o ella, no els hi importa qui dels dos sigui,
perquè ells ho asseguren:
només existeix l'ànima, el demés és simplement per viure.

personal

Hi ha dies que penso en el que era,

(en el que un dia vaig ser, en el que no he arribat a ser mai)

també penso en el que sóc,

(en el que crec, en el que estimo)

i d'altres vegades penso en el que un dia seré,

(en els que seguiran, en els que segurament no).

I tot plegat acaba fent-me sentir dèbil, perquè exactament:

Què era? Qui sóc? Què seré?

I a tot això cal afegir-hi un toc, un toc pot ser misteriós o aspre,

però amb una dolçor que talment el fa ser especial,

un toc "kengarenai"... un toc de mi.

somriure

No és gens fàcil expressar el fet
de no poder deixar mai de mirar-te.
Mirar-te, mirar-te, mirar-te,
i altre cop, com de costum, somriure.

superficialitat

Tot ho basem en fets remots,
paraules nècies,
sentiments secundaris,
amants estrafolàries,
ganes de viure massa ràpid,
petons curts,
coits infinits,
ereccions massa intenses,
canvis de parella,
amors impossibles,
personalitats camuflades,
interiors bruts,
famílies trencades,
balls exòtics,
tics nerviosos,
horaris matinals,
festes nocturnes,
música escandalosa,
morts incomprensibles,
vides malgastades,
o

segurament,

només ens basem amb la superficialitat.

esgotar-se

T'esgotes a poc a poc...
Primer el mal de cap i la fatiga de cames.
Les ulleres comencen a sorgir,

per culpa de la falta de son.
Dorms sense dormir,
i t'esgotes a poc a poc...
Tot es relenteix al teu voltant,

perds totalment la noció del temps

i cada so es converteix en soroll.
Vols silenci i no el trobes enlloc,
vols foscor però aquesta et mareja.
T'estires, i sense pensar, de cop, penses:
"M'estic esgotant a poc a poc..."

monotonia

Sempre és el mateix, ho sé...

Una vegada i altre...

Les mateixes paraules, el mateix sentiment.

Sempre el mateix...

I ara, justament ara, ho puc certificar.

Ho remarco, ho crido, ho asseguro...

ET TROBO A FALTAR!

I altre vegada la resposta torna a ser la mateixa: silenci.

Per variar...

engany

Com sempre l'engany és un dels millors remeis en contra la voluntat d'un mateix.

Ens agrada complaure'ns sabent que som millors que el del costat.

Però de fet, la majoria de vegades, no ens n'adonem de que això, de que tot,
és ni més ni menys que una farsa.
Però això sí, sempre ben assajada...
Per suposat!

humans

La por ens fa ser humans,
però la vida, moltes vegades,
ens fa tornar a la pubertat dels nostres dies
i, de cop, tot torna a ser feréstec.
I continuem tenint por d'allò, d'això...

Però, en fi, som humans, no?

incertesa

El llarg camí de la incertesa...
Talment de la vida, que no saps mai amb que sorgirà.
Lluny d'aquí, de casa, pot ser tot sembla més humà,
però l'enyorança és gran,
i el desig de tornar es fa també inacabable.
Si pogués volar lliure...
Em retrobaria amb la meva llar, la meva pàtria,
i amb ella, salvaria pot ser el que és la humanitat.

La meva llar, tu.
La humanitat, nosaltres.

foscor

Si fossis llum, faria tant que estaria a les fosques...

xiprers

Si el xiprer és l'arbre de la mort,
la meva ànima,
rodejada de xiprers,
deu fer molt que no és en mi.
I, probablement,
siguis tu qui me l'ha robada.

La Toscana, 2009

un món boig

Assegut davant el televisor apagat, el miro sense mirar-lo, simplement no hi sóc... Si em cridessin, no ho sentiria, perquè no hi sóc. La negror m'ha omplert el cap i la meva ment reacciona; pot ser moriré demà, qui sap, tampoc m'importaria. Reflexiono en que no estic fent res i realment, no m'importa. De cop, sense saber el perquè, canvio la trajectòria dels meus ulls que van a parar al rellotge: un quart i mig de quatre, no he dinat. Tinc encara menjar del sopar d'ahir... i no he dinat. M'excuso a mi mateix: "Tampoc tinc gana...". Torno cap a la tele, aquest cop m'hi puc veure reflectit. Faig ulleres. "Que hipòcrita que sóc, em crec l'amo del món i mira'm...". No puc aguantar molta estona més mirant-me, així que miro el terra. Per la finestra entra un sol que m'il·lumina un tros de cara. El meu cos reacciona fent tancar un ull. M'aixeco per abaixar la persiana. Al arribar a la finestra, a baix al carrer, puc veure de lluny una noia. Tanco els ulls i em poso la mà al front que em fa funció de visera. Sí, és una noia, una noia amb un vestit vermell que mira cap aquí. Està paralitzada i mira fixament el meu bloc, el vent fa que els plecs del vestit ballin al seu pas. Ves a saber que hi fa allà, déu esperar a algú, possiblement algun veí d'aquests tant ben plantats que viuen sobre meu. Segur. Deuen anar al teatre o al parc a passejar agafats de la mà... No, aquesta vida no està feta per a mi. Tot hi que la noia sembla força maca, no m'importaria anar a passejar amb ella, dir-li que l'estimo, viure una vida al seu costat... Tot i que dubto que una noia com ella s'hi fixes amb algú com jo... L'aire em desperta dels meus pensaments, tanco la finestra i m'assec de nou al sofà. Un raig de sol em toca la cara: amb la tonteria, no he abaixat la persiana. Però ja m'és igual, no em farà mal una mica de sol. Tanco els ulls i el meu cap torna a fugir de mi, i se'n va més enllà de casa meva, més enllà d'aquesta habitació mal il·luminada, més enllà de tota la meva rutina inútil... I es troba amb una cabellera fosca i llarga, uns llavis dolços i uns ulls que miren fixament cap a mi... Obro els ulls. Quina pèrdua de temps, m'aixeco i surto al carrer. Em paro al semàfor de davant de casa. Aixeco la mirada i allà està ella amb el seu vestit vermell mirant-me fixament. Aparto la vista, es impossible aguantar-li la mirada... No puc. Verd, em toca travessar. Ella es queda immòbil, no reacciona amb res, simplement, em mira. Passo pel seu costat, la seva espatlla topa lleugerament amb la meva. Ella s'apropa a la meva orella i em diu: "El món és boig". A l'instant caic a terra i ploro, i ploro, i ploro...

Primer premi jocs florals 2009 S.C.S.

aparences

En la més petita espurna hi neix la gran flama...

esperança

Para't durant un instant, fixa't en el que t'envolta, en el que t'has convertit, en els somriures i en les llàgrimes. Tot està aquí, observa'n-te, esperant a que facis quelcom, esperant que siguis tu qui faci el primer pas... Volen que lluitis, volen que somriguis i ploris amb ells i per ells... I tu que fas? Te'ls mires impotent? No saps que fer, no tens valor per a lluitar contra res, no tens valor per a sentir-te més humà... I què? Et rendiràs? Et rendiràs abans de començar? Pot ser ja és massa tard, pot ser ja és massa tard per trencar amb tot, per somiar, per ser aquella que volies ser... Però sempre et queda l'esperança de saber que si tanques els ulls i sospires... Sentiràs aquella veu, aquella que en el silenci i la foscor sempre et diu: "No et preocupis, tu simplement, deixa't portar...".

pot ser

Pot ser els "pot sers" no valen la pena...

horitzó

Em sento perduda enmig de l'oceà, entre la terra i l'horitzó. I vull sortir d'aquí, d'enmig de les ones que em fan mal, que em volen ofegar, que volen que no torni a estar de peus a terra; feliç com estava, en un món perfecte, en una illa paradisíaca...
L'horitzó és massa lluny del meu abast i per molt que m'hi acosto, aquest s'allunya més i més de mi, fins que arriba un moment en el que em canso, paro, i el meu cos flota, sura en l'aigua.
Les onades es tornen més tranquil·les i em van gronxant a poc a poc, amb una brisa suau. Sense adonar-me'n passa el temps, ràpid, com si tingues presa, i al obrir els ulls m'he trobat en ple horitzó, pot ser a punt de caure en l'infinit...
Però sé que si caic, ho faré entre els teus braços; i res em preocupa, i res té importància... Res més que tu, jo i l'infinit.

nosaltres

T’estimo, m’estimes.
M’estimes, t’estimo.
Res més, tu i jo.
Jo i tu, més que res, nosaltres.
Nosaltres, la nostra relació.
Una relació infinita.
Infinit, com el teu somriure.
Un somriure que m’encanta, perquè sí, perquè és teu.
Tu i jo, jo i tu.
Nosaltres.
Tres mesos ja, i és res, i és tot.
Perquè tu ho ets tot, i res és poc.
I somriure al teu costat.
I tu i jo i jo i tu.
I l’infinit.
I nosaltres.
Res és poc, com l’infinit.
Tres mesos ja, ningú ho diria.
Ningú ens entén com nosaltres.
Nosaltres, tu i jo.
El teu somriure.
Vull més Aleix, vull més.
Més mesos, més temps al teu costat.
Perquè sí, perquè m’encantes, perquè ets tu.
Tu i jo, jo i tu.
Nosaltres.

resistir

I així és com funciona la vida: uns van, altres se’n van...
I tu segueixes immòbil esperant que algú et salvi d'aquestes llargues corredisses que fan dins el teu cap...
L'amor probablement ja no val la pena buscar-lo...
I tot plegat et fa sentir d'una manera estranya, com si res tingués sentit, t'han arrancat tot el que t'importava a la vida amb quatre paraules...
Tu, que havies esperat durat tant i tant de temps la felicitat, et veus submergit en un mar de llàgrimes talment inacabables... no pots més, i vols cridar que ja no t'importa el que diguin o pensin de tu. Però aquesta ràbia passa, com tot a la vida... I segueixes aguantant, com si no importés, perquè no pots fer-hi res, no hi ha res més que et doni sentit per aguantar, tanques el cor i els ulls i continues caminant entre piranyes…
I de cop, en el punt més dolorós que havies viscut mai, apareix, casualment, una raó per a continuar... per a no necessitar res més que una mà amiga i uns llavis que t'estimen.
I és aleshores quan te n’adones, de que tot era fals, de que no val la pena aguantar el dolor, de que les piranyes mosseguen i fan mal… I ara, justament ara, decideixes que aquesta vida no està feta per tu i no vols continuar somrient com una bleda, vols somriure de debò, amb qui t’estima de veritat, amb qui pots confiar, amb qui no et deixarà mai.

Perquè en definitiva, tot s'acaba amb això, i probablement no necessiti res més per a continuar vivint que vosaltres.

insignificant

A vegades és com si tot desaparegués
i només quedés la llum del sol,
que tot ho crema i destrueix.
Sí, a vegades em sento així,
sense poder evitar-ho.
Tant d'una forma com de l'altre,
i, a vegades, inclús a l’uníson...
Hi ha moments que sóc jo
qui et crema els sentits;
i en d'altres, incalculablement,
ets tu qui em deixa la pell vestida de dolor...
Pot ser per falta de tu,
o per egoisme intern.
Però es que hi ha vegades que tinc por...
I és aleshores quan et faig mal,
i al mateix temps,
quan més et necessito amb mi.
Per a lluitar en contra el meu monstre intern
i dels meus plors incontrolables.
Sóc així, sóc humà;
i sóc, segurament,
una més de nosaltres.

humanitat

El món és relativament boig...

núvols

Camino lentament al costat del que podria ser perfectament un desconegut. Però mirant-lo de reüll el meu cor no para de repetir-m’ho una i altre vegada: és ell, no en tinc cap mena de dubte. I jo, impulsiva com de costum, m'he deixa't portar per aquest pressentiment de felicitat.
El cel d'avui és gris, no és ni molt menys una tarda de passeig, no ens importa.
Entre nosaltres regna una barrera de silenci, que trenques de cop: "Dóna’m la mà". Mirades que s'entrecreuen de tant en tant i diuen tot el que els silencis no gosen pronunciar. Carícies mig amagades entre somriures tímids.
I, seguidament, només una palmera... Una palmera, tu i jo. I tot el demés desapareix sense deixar rastre, com si aquests núvols s'haguessin fet més i més grans, i tot quedes buit, mort... Excepte nosaltres. I així és com dos desconeguts ens besem silenciosos entre núvols grisos, sense por a res. Ens tenim l’un a l’altre, el demés no importa, em trobat un nou camí aquesta tarda. Perquè tot ha canviat, en qüestió d'hores la meva vida a donat un gir inesperat, i al mateix temps, m’envaeix una sensació de felicitat que no havia sentit mai fins ara. I crec, més ben dit, assegur-ho, que avui m'he enamorat.

guerra

Té dret una simple granada a destruir el valor de tot un somriure?

fragilitat

Si m'agafo a tu

és per por a caure.

No em deixis anar mai,

perquè si no ets tu

no serà ningú altre.

Perquè

sense tu ploro,

sense tu caic,

sense tu res...

I la por, guarda-te-la,

no et deixaré escapar

ara que per fi

t'he trobat.

Perquè

si no ets tu,

ningú.

Si no hi ets tu,

res.

Si no em mires tu,

moro.

enyorança

La vida sense tu és una altra cosa.
Sí, està bé, no deixa de ser vida.
Però el meu riure és pot ser més aspre
i sona més llunyà d'aquí
més enllà d'on sóc jo
com si tímidament s'anés volant lluny
fins ha arribar
just i exactament
on està el teu somriure.
Pot ser per retrobar-lo
per recordar-li que l'espero
que moro per veure'l
qui sap...
Si la vida sense tu és una altra cosa.
Sí, està bé, però no deixa de ser vida
gastada i perduda
sense tu.

fi?

Entre la "fi" i el "continuarà" hi ha un horitzó de dubtes.

paral·lelogram

Tu i jo, així, de cop, separats...

Dos línies que no es toquen,

aparenten ser infinites.

I ara, què?

Tantes baralles, de què han servit?

Més distancia, més dolor...

No, mentida, tu no sents res.

Sóc l'única que pateix.

Però, pot ser tens raó,

en el fons, entre tu i jo,

mai hi ha hagut res...
I només som això,

dos costats paral·lels.

ciència

La raó ens fa invencibles fins que algú troba la fórmula exacte del teu pensament.

por

-Tinc por a perdre't...

-No em perdràs mai!

-Però, jo... T'estimo.

-I jo a tu carinyo.

-Ja ho sé, però...

-Però?

-No vull que un dia deixem tot el que hem viscut aparcat a un racó de la nostra vida, que tots aquests moments es converteixin en records amargs del passat i que de cop, deixis d'existir...

-Jo tampoc vull que ens passi mai això, no hi pensis...

-Si ja intento no pensar-hi. Però quan no hi ets, em quedo sol... I no tinc ganes d'estar sense tu, i inclús penso que jo per tu no sóc tant, series capaç d'oblidar-me tan fàcilment que jo...

-Mai seria capaç d'oblidar-te, ets la persona per la qual la meva vida té sentit, tot gira al teu voltant, et necessito per a ser feliç, no pensis mai en un futur trist, perquè el nostre destí està escrit, i tu i jo sempre serem feliços mentre continuem junts.

-T'estimo tant...

-I jo a tu...

teranyines

Envoltat entre els teus cabells, com enredat per teranyines, busco els teus llavis, per no perdre temps, per besar-te'ls altre cop, una vegada i altre, fins no poder més. Perquè la meva vida es basa en això, no li busquis sentit, fa temps que no existeix quelcom millor que tu.
Sovint, en les llargues caminades que faig pel teu cos, busco sortides inimaginables i camins de corbes explosives, que em converteixen en un home talment desconegut.
Tot i saber que tot és cert, que ara ets dins meu, la tristor m'envaeix al pensar que, sense cap mena de dubte, possiblement tu sigues més jo que jo. I jo només sóc aquella aranya que es passeja enredada entre els teus cabells pensant en el dia que la deixis caure.

ignorància

Com sempre, la millor medicina, és la ignorància.

immaleix

Dormia. Un raig de sol entrava discret per la finestra. Il·luminava un tros del seu cel. Somiava, sempre discreta, amb un futur prometedor. El llençol li tapava mitja cuixa i el cobrellit sobresortia del seu lloc, del seu espai. El silenci l’envoltava i el descans semblava etern. Una mà suau li acariciava l’esquena nua fent-li sentir un calfred dolç i plàcid. Una veu tranquil·la li xiuxiuejava a l'orella les paraules més boniques del món. I tancant els ulls, podia sentir-se totalment eclipsada per aquell moment, per aquell ambient, per aquells braços que l'abraçaven cada com més i més fort. El món havia desaparegut, no existia res més enllà dels seus llavis i del seu alè, res fora d'aquella habitació, res que fos més important que aquelles espatlles. I fou així, en silenci, quan començà a sentir-se lliure. Va deixar-se portar fins l'infinit, sense pensar, sense pors, sense sentit comú, simplement, va obrir les ales com mai ho havia fet. I va ser en aquell instant, en el moment més càlit i apassionat, quan entengué que la seva vida havia quedat reduïda a un sol mot i que aquest era, sorprenentment, l'únic motiu de la seva vida.