centrisme

Què difícil és ser el centre de l'univers!

Ah, doncs no, que només som una petita estrella...

estimar-te

Estimar-te és una aventura amor,

estimar-te és un repte constant,

estimar-te m'eleva més amunt de les estrelles,

estimar-te fa que el meu cap doni voltes per l'espai,

estimar-te fa que l'estomac no em rutlli,

estimar-te que no te'm tregui mai del cap,

estimar-te: una baralla rere altra,

estimar-te: la sensació de llibertat,

estimar-te em fa sortir del laberint.

Estimar-te amor, estimar-te és una aventura.

Estimar-te amor, estimar-te fa que la vida duri un instant.

Estimar-te amor, em fa més estimar-te...

Estimar-te amor...

En fi, no hi ha res com estimar-te.

minimalista

El valor de les petites coses,

és el que estima un minimalista.

Pot ser em podria qualificar de tal,

m'agrada el que no agrada,

i em fixo en el petit detall.

Sóc tant estrany per a tants

que ara ja no se'm fa ni estrany.

I de tant en tant em capfico

en si el més important és la

"i" o la "a"...

I de tant en tant filosofo

en el que en serà de mi demà.

Però la conclusió és clara i rotunda:
L'expressió mística del minimalista,

només és un d'aquests petits detalls.

menja-te-les totes

Menjat les llàgrimes del passat...

Menja-te-les abans de que se't mengin elles a tu...

Pensa en qui et va salvar del dolor,

i oblida't d'aquells vells somnis,

per deixar pas a unes noves il·lusions...

A uns nous somriures al meu costat.

Oblida-ho tot i vine amb mi,

torna aviat, vine i abracem.

Després, tot serà meravellós,

perquè al meu costat res et farà mal.

Menjat les llàgrimes del passat amor...

Menja-te-les abans de que se't mengin elles a tu...

No et demano que canviïs per mi,

ni que oblidis qui vas arribar a ser,

però sí que em nego a seguir aguantant

aquells que t'han fet tant de mal.

Oblida-ho tot i vine amb mi,

torna aviat, vine i abracem.

Després, tot serà misteriós,

perquè al meu costat res et preocuparà.

Menja't les llàgrimes nena,

menja-te-les abans que elles ho facin amb tu.

Menja-te-les ara que encara pots.

Torna a somriure i després,

sense penar-t'ho gaire, besa'm.

crítica

La crítica fàcil és, segurament, la més difícil d'amagar... i d'aguantar.

societat

Què és el que ens fa ser millors persones?

La bondat?

La sinceritat?

El companyerisme?

La generositat?

La modèstia?

Digues, qui t'ha agraït algun cop això?

Aleshores, què? Val la pena esforçar-se?

Benvingut a la nostra societat...

Catalunya

Gent de parla catalana,

agafem-nos de les mans,

fem un cercle de sardanes,

i els que no ho entenguin,

ja ho entendran.

Unim-nos ara,

demà serà massa tard,

aixequem la nostra senyera,

ensenyem-la a qui ens vol mal.

Cridem més que els altres,

cridem amb força i seguretat:

Què la nostra terra és Catalunya!

I què el que volem, és la llibertat!

11 de setembre, Diada de Catalunya.

vacances

Necessito aquells moments
de somriure i no pensar en res,
de somiar desperts un al costat de l'altre,
de viure la vida sense parar atenció a res més
que a tu... Que a la teva mirada...

camaleó

Era imprevisible, ningú sabia en que pensava...

Que li passava pel cap quan mirava a la gent,

a les seves vides?

Volia pau i llibertat,

però amagava l'arma sota la jaqueta...

"Benvingut al poder senyor Camaleó,

el món és a les teves mans..."

Què en farà d'ell?

Blanc o negre,

qui sap si el cuidarà?

bisexual

Ella i ell, ell i ella.
A vegades es creuen, mirant-se de reüll per un aparador.
Un aparador de llibertat.
Ella i ell, ell i ella.
Es miren quan passen, es miren però no es miren.
Els ulls s'obren i es tanquen.
Ella i ell, ell i ella.
Són diferents de la resta, pots ser entre ells ho noten.
Noten el cos encès quan es veuen.
Ella i ell, ell i ella.
Tenen els mateixos pensaments, però afònics, no els diuen.
Sempre són les mateixes paraules.
Són ella i ell, ell i ella.
Qui són exactament? Busca'ls per les aceres...
Veuràs com es miren pels aparadors.
Són ella o ell, ell o ella, no els hi importa qui dels dos sigui,
perquè ells ho asseguren:
només existeix l'ànima, el demés és simplement per viure.

personal

Hi ha dies que penso en el que era,

(en el que un dia vaig ser, en el que no he arribat a ser mai)

també penso en el que sóc,

(en el que crec, en el que estimo)

i d'altres vegades penso en el que un dia seré,

(en els que seguiran, en els que segurament no).

I tot plegat acaba fent-me sentir dèbil, perquè exactament:

Què era? Qui sóc? Què seré?

I a tot això cal afegir-hi un toc, un toc pot ser misteriós o aspre,

però amb una dolçor que talment el fa ser especial,

un toc "kengarenai"... un toc de mi.

somriure

No és gens fàcil expressar el fet
de no poder deixar mai de mirar-te.
Mirar-te, mirar-te, mirar-te,
i altre cop, com de costum, somriure.