un món boig

Assegut davant el televisor apagat, el miro sense mirar-lo, simplement no hi sóc... Si em cridessin, no ho sentiria, perquè no hi sóc. La negror m'ha omplert el cap i la meva ment reacciona; pot ser moriré demà, qui sap, tampoc m'importaria. Reflexiono en que no estic fent res i realment, no m'importa. De cop, sense saber el perquè, canvio la trajectòria dels meus ulls que van a parar al rellotge: un quart i mig de quatre, no he dinat. Tinc encara menjar del sopar d'ahir... i no he dinat. M'excuso a mi mateix: "Tampoc tinc gana...". Torno cap a la tele, aquest cop m'hi puc veure reflectit. Faig ulleres. "Que hipòcrita que sóc, em crec l'amo del món i mira'm...". No puc aguantar molta estona més mirant-me, així que miro el terra. Per la finestra entra un sol que m'il·lumina un tros de cara. El meu cos reacciona fent tancar un ull. M'aixeco per abaixar la persiana. Al arribar a la finestra, a baix al carrer, puc veure de lluny una noia. Tanco els ulls i em poso la mà al front que em fa funció de visera. Sí, és una noia, una noia amb un vestit vermell que mira cap aquí. Està paralitzada i mira fixament el meu bloc, el vent fa que els plecs del vestit ballin al seu pas. Ves a saber que hi fa allà, déu esperar a algú, possiblement algun veí d'aquests tant ben plantats que viuen sobre meu. Segur. Deuen anar al teatre o al parc a passejar agafats de la mà... No, aquesta vida no està feta per a mi. Tot hi que la noia sembla força maca, no m'importaria anar a passejar amb ella, dir-li que l'estimo, viure una vida al seu costat... Tot i que dubto que una noia com ella s'hi fixes amb algú com jo... L'aire em desperta dels meus pensaments, tanco la finestra i m'assec de nou al sofà. Un raig de sol em toca la cara: amb la tonteria, no he abaixat la persiana. Però ja m'és igual, no em farà mal una mica de sol. Tanco els ulls i el meu cap torna a fugir de mi, i se'n va més enllà de casa meva, més enllà d'aquesta habitació mal il·luminada, més enllà de tota la meva rutina inútil... I es troba amb una cabellera fosca i llarga, uns llavis dolços i uns ulls que miren fixament cap a mi... Obro els ulls. Quina pèrdua de temps, m'aixeco i surto al carrer. Em paro al semàfor de davant de casa. Aixeco la mirada i allà està ella amb el seu vestit vermell mirant-me fixament. Aparto la vista, es impossible aguantar-li la mirada... No puc. Verd, em toca travessar. Ella es queda immòbil, no reacciona amb res, simplement, em mira. Passo pel seu costat, la seva espatlla topa lleugerament amb la meva. Ella s'apropa a la meva orella i em diu: "El món és boig". A l'instant caic a terra i ploro, i ploro, i ploro...

Primer premi jocs florals 2009 S.C.S.

aparences

En la més petita espurna hi neix la gran flama...

esperança

Para't durant un instant, fixa't en el que t'envolta, en el que t'has convertit, en els somriures i en les llàgrimes. Tot està aquí, observa'n-te, esperant a que facis quelcom, esperant que siguis tu qui faci el primer pas... Volen que lluitis, volen que somriguis i ploris amb ells i per ells... I tu que fas? Te'ls mires impotent? No saps que fer, no tens valor per a lluitar contra res, no tens valor per a sentir-te més humà... I què? Et rendiràs? Et rendiràs abans de començar? Pot ser ja és massa tard, pot ser ja és massa tard per trencar amb tot, per somiar, per ser aquella que volies ser... Però sempre et queda l'esperança de saber que si tanques els ulls i sospires... Sentiràs aquella veu, aquella que en el silenci i la foscor sempre et diu: "No et preocupis, tu simplement, deixa't portar...".

pot ser

Pot ser els "pot sers" no valen la pena...

horitzó

Em sento perduda enmig de l'oceà, entre la terra i l'horitzó. I vull sortir d'aquí, d'enmig de les ones que em fan mal, que em volen ofegar, que volen que no torni a estar de peus a terra; feliç com estava, en un món perfecte, en una illa paradisíaca...
L'horitzó és massa lluny del meu abast i per molt que m'hi acosto, aquest s'allunya més i més de mi, fins que arriba un moment en el que em canso, paro, i el meu cos flota, sura en l'aigua.
Les onades es tornen més tranquil·les i em van gronxant a poc a poc, amb una brisa suau. Sense adonar-me'n passa el temps, ràpid, com si tingues presa, i al obrir els ulls m'he trobat en ple horitzó, pot ser a punt de caure en l'infinit...
Però sé que si caic, ho faré entre els teus braços; i res em preocupa, i res té importància... Res més que tu, jo i l'infinit.

nosaltres

T’estimo, m’estimes.
M’estimes, t’estimo.
Res més, tu i jo.
Jo i tu, més que res, nosaltres.
Nosaltres, la nostra relació.
Una relació infinita.
Infinit, com el teu somriure.
Un somriure que m’encanta, perquè sí, perquè és teu.
Tu i jo, jo i tu.
Nosaltres.
Tres mesos ja, i és res, i és tot.
Perquè tu ho ets tot, i res és poc.
I somriure al teu costat.
I tu i jo i jo i tu.
I l’infinit.
I nosaltres.
Res és poc, com l’infinit.
Tres mesos ja, ningú ho diria.
Ningú ens entén com nosaltres.
Nosaltres, tu i jo.
El teu somriure.
Vull més Aleix, vull més.
Més mesos, més temps al teu costat.
Perquè sí, perquè m’encantes, perquè ets tu.
Tu i jo, jo i tu.
Nosaltres.

resistir

I així és com funciona la vida: uns van, altres se’n van...
I tu segueixes immòbil esperant que algú et salvi d'aquestes llargues corredisses que fan dins el teu cap...
L'amor probablement ja no val la pena buscar-lo...
I tot plegat et fa sentir d'una manera estranya, com si res tingués sentit, t'han arrancat tot el que t'importava a la vida amb quatre paraules...
Tu, que havies esperat durat tant i tant de temps la felicitat, et veus submergit en un mar de llàgrimes talment inacabables... no pots més, i vols cridar que ja no t'importa el que diguin o pensin de tu. Però aquesta ràbia passa, com tot a la vida... I segueixes aguantant, com si no importés, perquè no pots fer-hi res, no hi ha res més que et doni sentit per aguantar, tanques el cor i els ulls i continues caminant entre piranyes…
I de cop, en el punt més dolorós que havies viscut mai, apareix, casualment, una raó per a continuar... per a no necessitar res més que una mà amiga i uns llavis que t'estimen.
I és aleshores quan te n’adones, de que tot era fals, de que no val la pena aguantar el dolor, de que les piranyes mosseguen i fan mal… I ara, justament ara, decideixes que aquesta vida no està feta per tu i no vols continuar somrient com una bleda, vols somriure de debò, amb qui t’estima de veritat, amb qui pots confiar, amb qui no et deixarà mai.

Perquè en definitiva, tot s'acaba amb això, i probablement no necessiti res més per a continuar vivint que vosaltres.

insignificant

A vegades és com si tot desaparegués
i només quedés la llum del sol,
que tot ho crema i destrueix.
Sí, a vegades em sento així,
sense poder evitar-ho.
Tant d'una forma com de l'altre,
i, a vegades, inclús a l’uníson...
Hi ha moments que sóc jo
qui et crema els sentits;
i en d'altres, incalculablement,
ets tu qui em deixa la pell vestida de dolor...
Pot ser per falta de tu,
o per egoisme intern.
Però es que hi ha vegades que tinc por...
I és aleshores quan et faig mal,
i al mateix temps,
quan més et necessito amb mi.
Per a lluitar en contra el meu monstre intern
i dels meus plors incontrolables.
Sóc així, sóc humà;
i sóc, segurament,
una més de nosaltres.

humanitat

El món és relativament boig...

núvols

Camino lentament al costat del que podria ser perfectament un desconegut. Però mirant-lo de reüll el meu cor no para de repetir-m’ho una i altre vegada: és ell, no en tinc cap mena de dubte. I jo, impulsiva com de costum, m'he deixa't portar per aquest pressentiment de felicitat.
El cel d'avui és gris, no és ni molt menys una tarda de passeig, no ens importa.
Entre nosaltres regna una barrera de silenci, que trenques de cop: "Dóna’m la mà". Mirades que s'entrecreuen de tant en tant i diuen tot el que els silencis no gosen pronunciar. Carícies mig amagades entre somriures tímids.
I, seguidament, només una palmera... Una palmera, tu i jo. I tot el demés desapareix sense deixar rastre, com si aquests núvols s'haguessin fet més i més grans, i tot quedes buit, mort... Excepte nosaltres. I així és com dos desconeguts ens besem silenciosos entre núvols grisos, sense por a res. Ens tenim l’un a l’altre, el demés no importa, em trobat un nou camí aquesta tarda. Perquè tot ha canviat, en qüestió d'hores la meva vida a donat un gir inesperat, i al mateix temps, m’envaeix una sensació de felicitat que no havia sentit mai fins ara. I crec, més ben dit, assegur-ho, que avui m'he enamorat.

guerra

Té dret una simple granada a destruir el valor de tot un somriure?

fragilitat

Si m'agafo a tu

és per por a caure.

No em deixis anar mai,

perquè si no ets tu

no serà ningú altre.

Perquè

sense tu ploro,

sense tu caic,

sense tu res...

I la por, guarda-te-la,

no et deixaré escapar

ara que per fi

t'he trobat.

Perquè

si no ets tu,

ningú.

Si no hi ets tu,

res.

Si no em mires tu,

moro.

enyorança

La vida sense tu és una altra cosa.
Sí, està bé, no deixa de ser vida.
Però el meu riure és pot ser més aspre
i sona més llunyà d'aquí
més enllà d'on sóc jo
com si tímidament s'anés volant lluny
fins ha arribar
just i exactament
on està el teu somriure.
Pot ser per retrobar-lo
per recordar-li que l'espero
que moro per veure'l
qui sap...
Si la vida sense tu és una altra cosa.
Sí, està bé, però no deixa de ser vida
gastada i perduda
sense tu.

fi?

Entre la "fi" i el "continuarà" hi ha un horitzó de dubtes.

paral·lelogram

Tu i jo, així, de cop, separats...

Dos línies que no es toquen,

aparenten ser infinites.

I ara, què?

Tantes baralles, de què han servit?

Més distancia, més dolor...

No, mentida, tu no sents res.

Sóc l'única que pateix.

Però, pot ser tens raó,

en el fons, entre tu i jo,

mai hi ha hagut res...
I només som això,

dos costats paral·lels.

ciència

La raó ens fa invencibles fins que algú troba la fórmula exacte del teu pensament.

por

-Tinc por a perdre't...

-No em perdràs mai!

-Però, jo... T'estimo.

-I jo a tu carinyo.

-Ja ho sé, però...

-Però?

-No vull que un dia deixem tot el que hem viscut aparcat a un racó de la nostra vida, que tots aquests moments es converteixin en records amargs del passat i que de cop, deixis d'existir...

-Jo tampoc vull que ens passi mai això, no hi pensis...

-Si ja intento no pensar-hi. Però quan no hi ets, em quedo sol... I no tinc ganes d'estar sense tu, i inclús penso que jo per tu no sóc tant, series capaç d'oblidar-me tan fàcilment que jo...

-Mai seria capaç d'oblidar-te, ets la persona per la qual la meva vida té sentit, tot gira al teu voltant, et necessito per a ser feliç, no pensis mai en un futur trist, perquè el nostre destí està escrit, i tu i jo sempre serem feliços mentre continuem junts.

-T'estimo tant...

-I jo a tu...

teranyines

Envoltat entre els teus cabells, com enredat per teranyines, busco els teus llavis, per no perdre temps, per besar-te'ls altre cop, una vegada i altre, fins no poder més. Perquè la meva vida es basa en això, no li busquis sentit, fa temps que no existeix quelcom millor que tu.
Sovint, en les llargues caminades que faig pel teu cos, busco sortides inimaginables i camins de corbes explosives, que em converteixen en un home talment desconegut.
Tot i saber que tot és cert, que ara ets dins meu, la tristor m'envaeix al pensar que, sense cap mena de dubte, possiblement tu sigues més jo que jo. I jo només sóc aquella aranya que es passeja enredada entre els teus cabells pensant en el dia que la deixis caure.

ignorància

Com sempre, la millor medicina, és la ignorància.

immaleix

Dormia. Un raig de sol entrava discret per la finestra. Il·luminava un tros del seu cel. Somiava, sempre discreta, amb un futur prometedor. El llençol li tapava mitja cuixa i el cobrellit sobresortia del seu lloc, del seu espai. El silenci l’envoltava i el descans semblava etern. Una mà suau li acariciava l’esquena nua fent-li sentir un calfred dolç i plàcid. Una veu tranquil·la li xiuxiuejava a l'orella les paraules més boniques del món. I tancant els ulls, podia sentir-se totalment eclipsada per aquell moment, per aquell ambient, per aquells braços que l'abraçaven cada com més i més fort. El món havia desaparegut, no existia res més enllà dels seus llavis i del seu alè, res fora d'aquella habitació, res que fos més important que aquelles espatlles. I fou així, en silenci, quan començà a sentir-se lliure. Va deixar-se portar fins l'infinit, sense pensar, sense pors, sense sentit comú, simplement, va obrir les ales com mai ho havia fet. I va ser en aquell instant, en el moment més càlit i apassionat, quan entengué que la seva vida havia quedat reduïda a un sol mot i que aquest era, sorprenentment, l'únic motiu de la seva vida.