Ni-ni

Hola, em dic Imma i no sóc filòsofa, no sé tocar el violí, no m'arriba la llengua a la punta del nas i no tinc 600 amics al facebook. Tampoc sé parlar ni llegir davant del públic, ni fer riure, ni sé quin fet històric va passar el 1984, ni quina és la distància d'aquí a la lluna. No m'agrada anar amb metro o autobús. No vesteixo de forma original, ni entenc d'ordinadors, ni sóc vegetariana. No estudio la medicina oficial, ni vaig a la universitat. Tampoc treballo en una oficina, ni tinc companys "enrotllats" amb qui sortir a prendre una copa; perquè tampoc prenc ni vodka, ni cava, ni coca-cola, ni cafè. Tampoc faig una col·lecció super-freak d'algo exòtic; ni tinc gos, gat, peix o serp. No entenc de fotografia, no porto ulleres de pasta d'última moda, ni rastes. No m'agrada l'ambient de nit, no fumo, no surto de casa els dissabtes per anar de festa; i no em maquillo ni vaig al gimnàs perquè em fa mandra. Així que en realitat, no sóc res especial... O sí? Perquè tot i no ser res d'això em dic Imma i sóc feliç.

mai més

Per què em somrius?

Per què deies que no volies canviar?

Enganyes.

I ja mai més tornaràs a ser la que eres.

Però ara tothom t'estima...

I jo què? I a mi què?

Ara per ara, no entenc res.

I m'enganyo a mi mateixa.

I t'enganyo; i m'enganyes.

I res tornarà a ser com abans,

i mai tornarem a ser les que érem;

mai més...

Al girar la cantonada

M'agradaria girar la cantonada,

trobar-me -de cop- sorpresa pels teus ulls,

que em miressin amb aquella il·lusió

que ara de tant en tant se'ns escapa de les mans

i em diguessin sense mots "avui ets més maca que mai".

M'agradaria girar la cantonada,

trobar-me -de cop- vençuda i trista

i que m'envoltessis amb els teus braços dolçament,

deixant-me reposar l'orella en el teu batec

fent-me recordar el molt que el teu cor m'estima.

M'agradaria girar la cantonada,

trobar-me -de cop- perduda en els teus llavis,

que pronunciessin tot allò que fa temps oblidàrem,

i acostant-te lenta i tendrament; i besant-me,

em donessis tot l'alè que desitjo ara... 

Justament ara... Al girar la cantonada.

llunyania

Hem caminat fins aquí,
llunyans de la terra que estimem
i que plora d’enyorança nostre.
Hem caminat amb passos ferms,
hem caminat lluny del que apreciem.
Amb les mans buides d’il·lusions,
amb els cors plens de ràbia i sofriment.
Hem caminat lluny i amb dolor,
però no pas amb covardia.
Som lluny del que era nostre,
que ara només és cendra bruta de plors.
Els plors dels nostres cants
que sonen lluny d’on voldríem ser.
Llunyania de llibertat,
hem fugit de la pàtria nostre.
Maleïda la llunyania!
Maleït el repressor de cants i de senyeres!
Llunyania de la nostre llar
en la nit que tot d’amor ho omple,
en la nit en que tot és joia,
en la nit santa d’amor i pau,
en aquesta nit fosca i dolça,
l’esperança ens arriba en mans d’un infant.
Un infant innocent de la guerra,
un infant amb un futur per davant,
un infant fort i sense culpa,
un infant en llibertat!