coses

Coses boniques i perfectes que m'emocionen i m'acaronen i m'agraden...

Com l'aire suau i el sol o l'aigua tèbia i el silenci o com tu i el teu cos.

vint-i-sis

Què tindran els dies vint-i-sis que sempre surten malament?

Pot ser és pel gust agre de vells temps... O altrament dit: amor incomplet.

Quina culpa en tenim d'un amor incomplet?

Si ell va fugir de mi, o jo d'ell...

Però en el fons és igual,

al cap i a la fi, només és un amor incomplet.

Què tindran els dies vint-i-sis que sempre surten malament?

Pot ser és pel gust agre de vells temps... O altrament dit: odi passional.

Quina culpa en tenim de la passió?

Si entra en mi, o en tu...

I en el fons l'odi és extrem,

i els costats es toquen, i la passió es perd.

Què tindran els dies vint-i-sis que sempre surten malament?

Pot ser és pel gust agre de vells temps... O altrament dit: fracàs sentimental.

Quina culpa en tenim nosaltres del fracàs?

Si l'amor neix i mor...

I, al cap de la fi, tu i jo també,

i els camins ajunten i separen, i així acaba tot...

Com jo, com ell, com tu... I, és clar, també com les nits dels dies vint-i-sis.

sra. felicitat

La felicitat té com a personalitat un cercle infinit i fràgil,

i li agrada capgirar les situacions estrafolàries.

A vegades es disfressa de blau

i s'amaga entre el cel i els teus ulls.

I de tant en tant surt a passejar per engendrar-se.

Oh, que contenta està la felicitat quan estic amb tu!

Què contenta està quan som feliços!

I què feliç és la felicitat quan tot va segons el previst...

Si us plau, no marxi tant de pressa senyora felicitat,

que després la trobarem a faltar...

efímera

Tants plans per endavant...

la vida és massa curta.

dubtes

Dubtar és saber.

Sé que sé poc i molt de molt;

dubto del que sé i del que no.

Sé que puc i dubto de poder.

Sé que no puc i dubto de no poder.

Sé riure, sé plorar, sé arrencar a córrer...

Dubto de riure o plorar, dubto de córrer massa.

No sé saltar les preocupacions,

no sé descriure, no sé escriure.

Dubto de tot el que no aprenc;

dubto de mi, dubto de tu.

I sé que t'estimo, i sé que m'estimes;

però saber és dubtar i dubtar és saber...

L'amor és una idea sabuda o un dubte?

Doncs si les idees són dubtes, estimar-te...

també.

pensaments impurs

pot ser és per això només.

i si fujo? i si no t'estimés?

perquè és massa complicat...

ho ets tot i ets res;

i res més.

t'estimo

M'és difícil d'explicar-te un fet paranormal:

T'estimo, sí, això és una realitat.
Però t'estimo desigual, tremolós, brut...
T'estimo com estimo l'infinit i l'horitzó.
T'estimo d'esquenes i de costat,
de baix a dalt; i, per què no,
també de dalt a baix.
T'estimo com ningú, t'estimo sencer,
amb por i sense por, amb dubtes o sense.
T'estimo a les fosques personals
o amb claredat multicultural.
T'estimo despert i dormit,
t'estimo perpendicular...

I és que és un afer paranormal,
que no sé ben be com explicar,
el fet d'estimar-te i no saber-t'ho expressar.

incrèdula

L'únic bo de no creure's del tot l'amor, és la il·lusió de sentir un nou "t'estimo" dels teus llavis cap a mi...

inexplicable

Tot pot ésser possible en aquesta vida: el plor o el riure...

De vegades units per a un fil d'emocions inexplicables i melancòlics.

La melancolia de recordar-te i les ganes de veure't, això és el que no sé explicar.

mentides

-Em cansaré i marxaré lluny d'aquí... Lluny d'on estiguis tu, perquè no vull veure't més...

-No és cert, oi?

-No, però si ho fos, què faries?

[...]

ràbia

Els ulls se'm tanquen, són pot ser els cinc últims minuts conscients abans de caure rendida pels somnis. I de cop, sense haver-ho pensat prèviament, les paraules comencen a sorgir del no res, col·locant-se elles soles, ordenadament, sense esforç, sense recapacitar. Cada una d'elles sap on cal posar-se per a que el vers soni bé. Un vers preciós, d'amor i sentiments o bé de rebeldia, a vegades inclús de coses inimaginables... Però de cop caic, caic rendida per les paraules i pels somnis.

Em desperto, segurament abans el cap que el cos, però sovint és a la inversa. I penso, recapacito... "Tinc un text nou per a escriure".

En blanc, el paper es queda en blanc. Quines eren? On són aquelles paraules? On han marxat? No recordo res del que vaig redactar, absolutament res.

Ràbia. No puc descriure la ràbia que m'entra al cos al saber que no em tornaran a venir les muses de la inspiració. Però tot hi així sé que altre cop avui, just abans de dormir, les paraules jugaran amb els meus somnis, i que segurament es quedaran dormides en ells, fins que algun dia, vulguin reaparèixer... Pot ser en somnis o pot ser en tinta... Qui sap.

sempre

Vull estar sempre amb tu, així, en silenci, agafats, res ens pot fer mal, res ens pot separar. Jo et tinc a tu i tu a mi, tot el demés em sobra, no vull altre cosa que estar amb tu, no vull fer altre cosa que mirar-te, compartir el que tinc i donar-t’ho tot. Vull saber que m’estimes, no paris de recordar-m’ho, no deixis mai de fer-ho. Vull escoltar la teva veu. Vull que et riguis de mi, que em miris, que m’abracis fort i no em deixis anar mai. Perquè sóc teva, perquè t’estimo, perquè em vaig enamorar de tu un primer dia de març i ho recordaré per la resta de la meva vida...