Ni-ni

Hola, em dic Imma i no sóc filòsofa, no sé tocar el violí, no m'arriba la llengua a la punta del nas i no tinc 600 amics al facebook. Tampoc sé parlar ni llegir davant del públic, ni fer riure, ni sé quin fet històric va passar el 1984, ni quina és la distància d'aquí a la lluna. No m'agrada anar amb metro o autobús. No vesteixo de forma original, ni entenc d'ordinadors, ni sóc vegetariana. No estudio la medicina oficial, ni vaig a la universitat. Tampoc treballo en una oficina, ni tinc companys "enrotllats" amb qui sortir a prendre una copa; perquè tampoc prenc ni vodka, ni cava, ni coca-cola, ni cafè. Tampoc faig una col·lecció super-freak d'algo exòtic; ni tinc gos, gat, peix o serp. No entenc de fotografia, no porto ulleres de pasta d'última moda, ni rastes. No m'agrada l'ambient de nit, no fumo, no surto de casa els dissabtes per anar de festa; i no em maquillo ni vaig al gimnàs perquè em fa mandra. Així que en realitat, no sóc res especial... O sí? Perquè tot i no ser res d'això em dic Imma i sóc feliç.

mai més

Per què em somrius?

Per què deies que no volies canviar?

Enganyes.

I ja mai més tornaràs a ser la que eres.

Però ara tothom t'estima...

I jo què? I a mi què?

Ara per ara, no entenc res.

I m'enganyo a mi mateixa.

I t'enganyo; i m'enganyes.

I res tornarà a ser com abans,

i mai tornarem a ser les que érem;

mai més...

Al girar la cantonada

M'agradaria girar la cantonada,

trobar-me -de cop- sorpresa pels teus ulls,

que em miressin amb aquella il·lusió

que ara de tant en tant se'ns escapa de les mans

i em diguessin sense mots "avui ets més maca que mai".

M'agradaria girar la cantonada,

trobar-me -de cop- vençuda i trista

i que m'envoltessis amb els teus braços dolçament,

deixant-me reposar l'orella en el teu batec

fent-me recordar el molt que el teu cor m'estima.

M'agradaria girar la cantonada,

trobar-me -de cop- perduda en els teus llavis,

que pronunciessin tot allò que fa temps oblidàrem,

i acostant-te lenta i tendrament; i besant-me,

em donessis tot l'alè que desitjo ara... 

Justament ara... Al girar la cantonada.

llunyania

Hem caminat fins aquí,
llunyans de la terra que estimem
i que plora d’enyorança nostre.
Hem caminat amb passos ferms,
hem caminat lluny del que apreciem.
Amb les mans buides d’il·lusions,
amb els cors plens de ràbia i sofriment.
Hem caminat lluny i amb dolor,
però no pas amb covardia.
Som lluny del que era nostre,
que ara només és cendra bruta de plors.
Els plors dels nostres cants
que sonen lluny d’on voldríem ser.
Llunyania de llibertat,
hem fugit de la pàtria nostre.
Maleïda la llunyania!
Maleït el repressor de cants i de senyeres!
Llunyania de la nostre llar
en la nit que tot d’amor ho omple,
en la nit en que tot és joia,
en la nit santa d’amor i pau,
en aquesta nit fosca i dolça,
l’esperança ens arriba en mans d’un infant.
Un infant innocent de la guerra,
un infant amb un futur per davant,
un infant fort i sense culpa,
un infant en llibertat!

Arc de Triomf

Començo l'escrit pel final.
Va, donem la mà...
Aquell pessigolleig a l'estomac.
Les nostres mirades dissimulades.
Unes converses tancades.
Uns riures nerviosos.
Dos petons a les galtes.

Començo l'escrit pel final.
El teu segon i mig de valentia:
Va, donem la mà...

Però el metro se'n va,
segueix el camí cap a Universitat.
Jo he començat l'escrit pel final.
L'escrit del meu punt i apart.
El nou paràgraf que recordo
haver començat allà en aquell racó...
A qui ningú més li deu importar...
Aquell racó del fons,
un racó d'Arc de Triomf.

TANT

Descriure't 

lletra per lletra, 

cançó rere cançó 

i amb cada carícia 

el tant que t'estimo...

L'amor era mort

Mort d'amor,

l'amor era mort.

Jo, bruta de maldats,

bruta de mentides;

era més morta que l'amor.

Plors porucs,

fredors incalculables,

paraules ofenoses;

l'ànima era morta de malesa.

Mort d'amor,

l'amor era mort.

Tu, encisat per meravelles,

enganyat per les sirenes,

erets més mort que l'amor.

Odi, ràbia i enveja,

buscant esperança,

trobaves tristesa;

el cor era mort de pena.

Mort d'amor,

l'amor era mort.

Fins que ens vam trobar...

fugir

Massa lluny, no hi arribo,
és fosca la nit de maig,
plouen silencis per les terrasses,
surten cargols per la ciutat.

Amagada, busco mirades,
es fa invisible la llum,
camino sola i a batzegades,
em besen de lluny...

jo ja no hi sóc.

caputxeta

Perduda en el bosc dels meus pensaments,
et penso en la llunyania,
distant, perdut,
t'has fos entre les nostres mirades,
busco racons on trobar-te
-bocins de tu-;
perduda pels boscos,
poruga de tu i la por,
silencis que no responen
-crits d'enyorança-;
torna a besar-me,
nits fredes sense tu
i perduda en el bosc llunyà dels meus i els teus pensaments.

l'amor

Nua,

desperts i nua.

Mitjanit,

foscor i mitjanit.

Carícies,

petons i carícies.

Silenci,

crits i silenci.

Amor,

cossos i amor.

L'amor.

escric

Escric cançons d'amors perduts.

A vegades en trobo d'amagats.

Busco la poesia pels racons,

els racons menys importants.

Escric cançons d'amors perduts.

No hi penso molt de temps.

Escric per estimar una mica més,

tot el que opino i el que crec.

Escric cançons d'amors perduts.

M'agrada trobar-los una llar.

Escric cançons d'amors perduts,

pot ser així es retrobaran.

adéu

Bruta dels teus llavis tendres,
acariciava suaument el teu somriure,
el dia que et vaig perdre.

Em clavaves llances i punyals,
mentre reies en silenci,
jo tocava dolçament els teus llavis.

Ploraves i somreies,
ja no estimaves el meu cos,
i li clavaves espases fredes.

Jo acariciava el teu somriure,
el teu somriure malèvol i tendre,
el dia que em vas perdre.

Herois

Diplomàcia discreta,
com quan t'ho mires de reüll,
sempre pensant en l'endemà,
busquem la veritat dins de l'incomprensible.

Fugitius,
esclaus d'una vida injusta per als pecadors.
Absolts per la misèria de la incomprensió,
penedits de la innocència dels nostres pasos lleus.

Bruts,
absolts per la immobilitat,
desapareixem dins la foscor.
Si mai hem estat compresos,
per a què salvar al món i a una humanitat feble?

anglicisme

I can be like a paranormal comedy

menja'm

Podríem fer quelcom diferent aquesta nit;
menja'm per dins, que no quedi engruna de mi,
prometo fer-te feliç.

som

Som el que falta, el queda, el que sobra; de tu i de mi. 

No som res més. Mortalla de clarobscurs.

Som allò que no volem ser, però ho som.

Enveja punyent, fiblades de no res.

Som el que vam ser i el que serem.

Pou de la vida perduda. Malson etern.

Som el que no esperàvem ser.

No som res. Mirades emblanquides.

Som l'amor perdut; l'amor de tu i de mi.

Som l'esperit intransigent.

Som crits i tempestes.

No som res més que el que som,

partit d'empat, sense final.

Som el que queda i el que sobra,

som el que falta,

i al cap i a la fi, 

tu i jo, som.

quelcom

T'has perdut en l'espai, 

tros de claror infinita,

horitzó dels meus horitzons,

no em diguis que sóc boja.

Ara em busques,

em trenques,

em fas mal,

i m'acarones.

Bocins de mi perduts en l'espai,

cercant allò que em feien estimar,

allò que era infinit al teu costat,

i no trobo resposta ni senyal.

On ets punt de llum?

Distant, perdut, malvat,

egocentrisme concentrat,

buscaré un altre punt i final.

petons de nit

Et busco en petons de nit,

llavis dolços que no existeixen,

estic nua dels teus braços,

que han quedat en l'oblit.

Era suau l'ombra tènue dels teus ulls,

la vida envoltada de vida,

fosca llum de la cambra buida,

buida de por i plena d'amor,

d'amor fet a mida,

d'amor per un sol dia.

mons

Plató encara no coneixia el món actual...
Copia perfecte d'un món ideal?
Absurd... No tenim res de valor.
I ara ja no entenem ni l'amor...

hipocresia

Escriure m'agrada massa i no ho entenc.

Vull ser més del que sóc i només sóc hipòcrita.

Nacions, terres, amor... L'amor està passat de moda.

La terra no és bona i la meva nació no és ni nació.

On aniré, hipòcrita de mi,

creient-me que en sé més per dir quatre paraules febles?

Oh, però si la nació em parlés d'amor seria diferent...

Parlaria dels teus ulls, pot ser; o de mi, o de tu.

Si la nació parlés...

De banderes, de batalles, de sang, de tanta sang!

La terra ha perdut valor, res té valor.

Passa de moda creure en allò que creus creure

i ho deixes de cantó; com l'amor.

I si l'amor parlés? Què diria?

Ens anem lluny, prosa enllà,

ens perdem entre poemes de Maragall,

l'amor, la llengua, la nació...

L'amor a la nació pot ser és comparable amb el teu amor.

És fugisser a vegades. L'estimo, però ella no.

La nació no m'estima, pot ser tu tampoc.

I és difícil entendre l'amor si ets una vaca cega...

La meva nacionalitat partida en dos;

i què en faig dels principis?

Amor, amor, amor! Sort en tenim de l'amor!

Però mai ens contesta la pàtria...

Alguns l'estimen, d'altres no ho diuen.

Jo t'estimo a tu, amor.

Amor, pàtria, terra, nació.

L'amor per tu, per ella, per tots.

I després la meva hipocresia, i després jo.

-Primer premi jocs florals 2010 S.C.S.-

rima

Drac ferotge,

odiat i mort,

ple de sang porta,

l'orgull i el cor.

Qui estimaria a un drac ferotge?

Odiat, mort i ple de sang?

No és més que escates mortes,

d'on surten roses espinoses,

cruels, ferotges i arrogants.

llegenda

Donzella medieval,
príncep blau i elegant;
no existeix cap mal,
si l'amor va per davant.

abreujant

Minimament parlant som tu, jo i el demés.

intents

Silueta incompresa,

meravella indesxifrable,

pretendre tocar el cel

amb la punta d'una estrella.

Somiar desperta,

la multitud d'esquena,

buscar mirades blanques

en una tempesta extrema.

Llàgrima dolça,

flors excèntriques,

fugir de portes en fora

amb un secret de primavera.

debilitat

Pot ser seria millor que no t'estimés tant...

Així tot seria més fàcil,

així no em caldria patir tant.

Pot ser seria millor que et deixés d'estimar...

Així només tu ploraries,

així jo no sofriria cap mal.

Pot ser seria millor callar i estimar...

Així ens estimaríem sempre,

així no ens caldria ni cridar ni parlar.

Pot ser seria millor fugir d'amagat...

Així mai més ens veuríem,

així ens convertirem en un fet passat.

Pot ser seria millor morir...

Donar-nos la mà i acabar ara,

per deixar el nostre amor en ple oblit.

lectura de tarda

Repeticions exactes de paraules insignificants
d'un poeta profètic d'amors impossibles.

egoisme

Buscar moments, records, paraules i petons,
que donin sentit a això, per mi i per ningú més.
Estimar-te per sempre, sense dubtes ni enganys,
que em perjudiquen a mi i a ningú més.
Esborrar el meu propi engany per creure en la realitat
que cal que pinti de nou per mi i per ningú més.
Dir amb sinceritat que ho ets tot,
que ho ets tot per a mi; per a mi i per a ningú més.

ssht!

Són petons impossibles fets realitat en racons de cossos d'amagat.

perfecció

Et beso entre aigües verdes,
res pot ser més perfecte;
si m'estimes i t'estimo,
i ens besem entre aigües verdes,
res pot ser més perfecte;
si m'acarones l'esquena,
i m'estimes i t'estimo,
i ens besem entre aigües verdes,
res pot ser més perfecte;
si t'abraço fortament,
i m'acarones l'esquena,
i m'estimes i t'estimo,
i ens besem entre aigües verdes,
res pot ser més perfecte,
res pot ser més perfecte,
res pot ser més perfecte...

créixer

On ets petita? On t'has perdut?

remor

Tot acaba en un sentiment de venjança
contradictori, ofenós i malèvol.
Sóc disléxica d'amor,
fugint de la foscor,
la llum del camí es fon,
ja no hi ha remor,
de mar, de mar salada i blava.
Blau, ofenós i malèvol és el mar,
m'empenta, m'espanta i em fa mal.
Disléxica perduda,
d'amor de mar,
d'amor de blau,
d'amor perdut,
d'amor malvat.

Silenci, aigua i sal.

sorpresa

Vaja... L'amor també és relatiu...
Doncs l'estimarem a la nostra manera.

paraigües

Paraigües oberts entre carrerons,
es busquen, s'empenten i es fan petons.

malsons

Monstres llunyans,

m'emboiren els somnis.

Una enveja,

un dard.

Monstres llunyans,

m'atrapen i m'emoïnen.

Una escala,

un llamp.

Monstres llunyans,

em busquen les pessigolles.

Una aranya,

un enigma.

Monstres llunyans,

em toquen i s'amaguen.

Una cara,

un somni.

Un monstre llunyà,

un malson,

una aranya,

una cara,

una nit,

un llamp,

un dard

i la fi.

fer l'amor

Em fas l'amor de lluny,
amb mirades.
Em fas l'amor al llit,
amb paraules.
Em fas l'amor per dins,
a bategades.
Em fas l'amor com cal,
a vegades.
Em fas l'amor a mi,
amb ganes.
Em fas l'amor així,
i m'agrades.

buidor

I el silenci m'acompanya
d'una solitud inacabable.
Els meus somnis oblidats
a un racó de la teva cambra.
On solíem fer l'amor
i tu m'abraçaves.
No m'amago de la tristesa,
no m'amago de tu.
És silenci i prou,
res més em queda.
I tu on ets?
I tu on pares...?

art

La nostra relació sempre freda, quasi glàcida.
I nosaltres els models per a l'escultor.
Orgullós de la perfecció en la decadència dels estats.
Orgullós de l'expressivitat dels nostres rostres.
I ara glacis i nus, davant la mirada de tothom.
Esperant un futur, talment un cop de mà.
De què? De què ens ha de servir?
Descalços, immòbils... Deu anys de sofriment.
I ara congelats fins l'eternitat en el museu de les meravelles,
del nostre escultor orgullós, de les nostres carícies inermes,
nues i fredes generades dins la gran obra.
I tu i jo quasi perfectes en rostre i material.
Som buits per dins, som de fragilitat especial.
Però en el fons som fàcil d'entendre,
una descripció mínima i informal:
només som un tros de pedra,
el demés tant se val.

matemàtiques exactes

Estimar-te mai ha estat una casualitat.
Pot ser si que ho va ser trobar-te.
Però mai estimar-te.
I són dies i dies de donar-te no-casualitats.
Ens hem convertit en una equació fàcil de resoldre.
I no ens penedim d'haver deixa't enrere els residus que ens sobraven.
Trobar-te per casualitat en el moment precís.
Res farà que l'equació variï. 
Sempre ens donarà el mateix resultat.
I és que sense tu, em converteixo en fracció.
Ets la meva suma de vectors, l'incògnita resolta, la multiplicació infinita...
Busca una solució exacte; suma-li, resta-li... Però sempre hi seré jo.
T'estimo per un múltiple de 1, de 3 i de 9.
I la solució ets tu, i la solució sóc jo.

mirada

Els teus ulls s'han convertit inevitablement en el mirall transversal del que sento per tu.
I no em desagrada el fet de saber que sense ells, que sense tu, jo no existiria.
Ulls preciosos, mirada fosca i temiblement perfecte i perduda, punt de claror.
I m'enamoraria d'ells una i altra vegada si sabés certament que no deixaran mai de brillar, ni per mi, ni per ningú.
Centre de l'univers, del meu univers paral·lel i fosc, sempre entre els teus ulls preciosos i lluminosos, marxo lluny i els espero, per tornar-los a mirar i perdre'm en ells.

Eros i Psique

Et busco, et busco a tu amor.

Em veus? No pots. És prohibit i és sincer.

Amor, amor. T'estimo més que als àngels.

Amor, amor. Ets tu un àngel.

Amaga'm, amaga'm; no em miris, sóc un monstre.

Buscant l'amor, amor, et trobo llunyà.

Ets tu l'amor, amor? Ets tu el meu àngel?

Amaga'm amor, amaga'm; no sóc més que un monstre.

Et veig, et veig llunyà amor. Amb fletxes i ales d'àngel.

Sóc un monstre bonica meva.

Ets un àngel amor, ets un àngel...

la felicitat

Un gest i una mirada,

l'encant i el desig,

el petó i la rialla,

l'abraçada forta,

l'olor i l'ofec,

la realitat i l'ànima nues,

el delit i l'amor,

la suor i la saliva,

les teves mans i les meves,

la rapidesa i la lentitud,

el crit i el plaer,

la teva boca i la paraula,

els meus cabells i el teu pit,

el blanc i el final,

el teu batec i la meva orella,

el silenci i el t'estimo,

el ser tant sols nosaltres i

la nostra petita felicitat.

records

Aquells records que són "t'estimos" llunyans.
Que no han perdut significat...
Perquè t'estimo igual o més que abans.

9

Ja fa 9 mesos del dia que encara recordo amb tremolors, nervis, esperances, alegria, amb un somriure de canvis, amb les teves mans, amb silencis, amb els teus llavis, amb tu i una palmera perduda, amb somnis complerts, amb somnis per complir, amb vida... La teva vida (i ara la nostra).

Per tot. Per tot el que ets, per tot el que som, per tot el que fas, per tot...


T'estimo.

-Va, donem la mà...

humanitats

T'agradaria veure'm envoltada de equacions proporcionals,
equivalents a la teva felicitat quadrada i tancada.
Però tu sempre t'equivoques...
A mi has de buscar-me entre fantasies i lletres;
i després ja en parlarem de relativitats i animalades.

moments

En moments com aquests... Què es pari el temps!

Quan els teus ulls són un mirall
que reflecteixen el meu present;
i el meu futur me'l diuen els teus llavis
suaument a cau d'orella...

"I si el món és boig, tu i jo ho som més".
"No oblidis que ets millor del que necessito".

Però el silenci forma part de la quotidianitat...
I a qui li calen més paraules?
Si els teus ulls i els meus petons
ja parlen per nosaltres sols.

onze

són onze records

que recordo a vegades

per una paraula o cançó

i em retornen a la ment

de cop i volta

són onze records

que havia perdut

amb el temps

i les circumstàncies

d'avui dia

són onze records

que em fan somriure

o plorar o tremolar

però són meus

i de ningú més

són onze records

només onze

els tinc comptats

i retinguts

en neurones

són onze records

que estimo

o odio

però els tinc atrapats

i els cuido

l'hivern

On han quedat aquelles tardes de primavera?
Han marxat lluny de mi, per por, per nostàlgia.
Volien ser perfectes entre nosaltres,
però van arribar tard.
I han marxat lluny de mi i de tu,
deixant pas a l'hivern i la tristesa dels teus llavis.
El nostre cos vençut ens acomiada,
i marxem en busca d'aquelles tardes de primavera...
Perdudes ves a saber a on...
Perdudes entre les esperances perdudes.
Nosaltres les seguirem buscant,
entre petons gèlids i glaçades abraçades;
fugissers ja de nosaltres i perduts,
perduts pot ser també amb les tardes de primavera
que busquem ja sense esperança.

amor platònic

La virtut s'ha perdut

en la fosca penombra

d'una unió imperfecte.

Com Plató i el seu món

clarivident sempre

amb la perfecció estàtica

i una serenitat perduda.

I marxant a prop del cel

vestit d'estels de color de mar

perduda la llum ja va

entre raigs de veritat.

Marxo lluny d'aquí

amb la fosca unió imperfecte

perquè de tu i de mi

ja no se'n parli.

I és que si moro de nits

ploraré

si és ell el salvador

de la maldat dels meus somnis

i de la insolent tenebror.

seguretat

I què si sóc una pesada?
No em cansaria mai d'estimar a la gent que estimo,
i m'agrada recordar-los-hi.

pensar

I pensar en el que penses
sense saber que en realitat
no penses el que jo crec que penses.
Perquè en el fons, què penses amor
quan jo crec saber el que penses?
I si penso el que penses, pensem igual?
O és només un pensament fugiser
d'allò que jo crec que tu penses de mi?
I tot hi que pensi que penses
que penso el que no penses,
penso que m'estimes i que t'estimo.
I aquest pensament és únic,
i va per sobre de qualsevol filosofia barata.

somriure

Malgrat tot, sempre tens un somriure amagat per a mi.
I l'estimo com la cosa més valuosa d'aquest món imperfecte.
Perquè malgrat tot sempre tens un somriure per a mi.
I sense aquest no existiria el meu, perquè ets l'únic que el fa possible.
M'agrada que riguis del que ric, m'agrada que riguem plegats.
Per molt dolor que hi hagi fora o dins, tu i jo sempre així.
Perquè malgrat tot sempre tens un somriure amagat,
i el retenc en la memòria per quan hi hagi mal.
Així sempre hi ha un somriure teu amagat per a mi.
I és meu, només meu, i l'estimo i el somric.
El somric, et somric; em somrius i sóc feliç.
Perquè tinc un nou somriure teu amagat en el fons del cor.
L'amago i el retenc, no fos cas que prengués mal...

desesperació

Enveja, mentida, por, culpabilitat, justícia injustificada,
enveja, mentida, por, culpabilitat, justícia injustificada,
enveja, mentida, por, culpabilitat, justícia injustificada,
enveja, mentida, por, culpabilitat...
Dolor, desengany, sang i mort.

verinós

Per molt que t'esforcis en semblar diferent;
continues sent una cobra,
una serp de cascavell,
un animal fred de sang,
un ésser sense sentiments ni emocions
i de picada mortal.

testament obert

Per si de cop te'n adones de que no sóc com creus que sóc...
Per si algun dia obres els ulls i em veus diferent, canviada, mustia, rendida, perduda...
Per si despertes d'aquest somni creat per a mi, per a fer-me feliç...
Per si algun dia llegeixes aquests versos i els entens...
Per si en algun moment d'aquesta vida meva, que ja no serà vida si tu l'ignores...
Per si et rendeixes de mi i la meva personalitat insaciable...
Per si passés, resant als millors déus amb les mans tremoloses i perdudes... però, per si passés...
Recordam així, callada i nua davant teu, sense por a res i donant tot el que tinc.
Si tot hi així veus les meves impureses, fes-me l'últim favor, fes-me l'últim favor i mata'm.

frustració

I si deixo de tenir el do de fer sentir “això que no sé ben bé com explicar” a la gent?